Personajes de nuestra época. El malestar en la civilització de Freud, segons la carrinclona interpretació del professor Josep-Maria Terricabras

SIN DIVÁN

El malestar en la civilització de Freud,

segons la carrinclona interpretació

del professor Josep-Maria Terricabras

Estem convençuts que Freud (1856-1939) es retorçaria en la seva urna de Golden Green, el cementiri dels afores de Londres, en rebre notícies sobre algunes disquisicions filosòfiques al voltant d’El malestar en la cultura, 1930.

Josep-Maria Terricabras

Que afecti la salut i que no sigui menys lesiu per a la intel·ligència dels qui s’apropen a la psicoanàlisi i/o hi estan interessats, no només per la cultura sinó el que és molt més important, per saber què és la cultura, hauria de fer pensar, sens dubte més en consonància amb l’epistemologia i l’ètica, als qui profereixen inexactituds sobre Freud i la psicoanàlisi, per emprar aquí un més que hiperbòlic eufemisme. Uns i altres s’equivocarien en pensar «que ha desaparegut la comunitat d’oients», segons la màxima de Walter Benjamin (1892-1940), o que s’ha extingit la veu a la polis. I com no assentir amb la idea de Jorge Luis Borges (1899-1986) que un text que no tingui un contratext és un text incomplet.

Els paratextos que avui ens proposem comentar, si bé succintament, no admeten dubtes que la moderna tecnologia que des de fa anys disposen les nostres universitats per a una millor formació de l’estudiant i la documentació dels fons de les biblioteques públiques i privades no ha contribuït, d’haver estat consultats, sinó a deslluir Freud i, així doncs, a desorientar els qui desitgen saber alguna cosa certa de la psicoanàlisi.

Funció fallida dels paratextos en la traducció al català d’El malestar en la civilització de Josep-Maria Terricabras

L’agradable sensació que corprèn l’àvid lector en advertir a les taules de la seva llibreria habitual una traducció del que s’ha convingut a denominar un clàssic, sol ser correlativa a la gratitud que aquest lector dispensa a qui està convençut que li permetrà experimentar, una vegada més, el singular i intimista plaer de la lectura. D’altra banda, no són pocs els problemes que comporta la traducció dels treballs d’alguns psicoanalistes, però en aquesta ocasió ens centrarem en alguns aspectes d’aquest mil·lenari plaer. Jacques Lacan (1901-1981) va tenir a bé esbrossar el camí perquè entenguéssim de quina pasta estava fet el desig de Freud (1856-1939). En un primer moment ens va donar una eina eficaç, el significant, i alhora va renovar l’interès per l’escolta de la veritat del desig-de-l’Altre (nom lacanià de l’inconscient) que habita al comú dels mortals i que es dóna a llegir en cadascun dels actes d’aquest subjecte-a-l’Altre. Aquesta clau, el significant, que permet advertir de quina manera un acte, un somni, una pel·lícula, una obra artística, etc., pot ser només el semblant d’una altra cosa, aliena també a la intencionalitat de l’autor, estava a totes les pàgines de la producció de Freud, però com la famosa Carta robada del nord-americà Edgar Allan Poe (1809-1849), cap expert no se n’havia adonat.

Lacan, a més, va poder reconèixer el buit del Real i les seves extraordinàries implicacions clíniques, epistemològiques i ètiques. N’hi ha prou d’indicar que a la prioritat del significant li segueix la importància crucial del gaudi en l’economia psíquica, aspecte que comença a reconèixer-se en el Seminari X, L’angoixa, 1962-1963, i sobretot a Lituraterre, 1971, ja que contràriament a l’esperança del neuròtic de poder omplir la falta de l’Altre que l’habita (al desig insatisfet del subjecte histèric, lògicament, sempre li fa falta alguna cosa, ja sigui amor, reconeixement o afecte; mentre que el desig impossible de l’obsessiu li fa postergar allò que demanda; i en l’amor sempre plana fer de Dos, Un), en la perspectiva del gaudi del que es tracta per part del psicoanalista és de preservar el buit del Real, ja que és des del reconeixement d’aquest buit que l’analitzant podrà construir una realitat més digna per al desig.

La religió en sentit estricte però també no pocs dels discursos que conformen el que es coneix com cultura constitueixen respostes que tenen la seva causa en aquest buit (un dels noms del qual és l’infortuni estructural o dèficit constitucional del subjecte humà), discursos i tècniques que pretenen una redempció del mal (repressió de les pulsions agressives i incestuoses encarnades en el dimoni cristià o en l’Ananké grec, per exemple) i l’obtenció de la felicitat (que implica evitar el dolor i experimentar intenses sensacions de plaer). Tampoc podia faltar una de les fórmules que vaig presentar en el seminari sobre la lectura (1997), que malgrat la seva senzillesa ha demostrat el seu gran valor operatiu, «llegeixin amb odi, no s’identifiquin amb l’autor i el text, i interroguin-los sobre les qüestions que plantegen». Per últim, la dificultat de llegir Freud i psicoanàlisi en general no és raó suficient per disculpar els autors dels paratextos d’El malestar en la civilització, llibre publicat per Accent editorial; primera edició: novembre de 2008, prologat i traduït pel catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona (UDG), Josep-Maria Terricabras (Calella de la Costa, 1946).

Interrogant el text íntegre

El teòric francès de literatura Gérard Genette (París, 1930) sostenia a Palimpsestes (París: Éditions du Seuil, 1981) que el pròleg és un paratext, com qualsevol altre escrit, situat a la perifèria de l’obra (subtítol, lema, dedicatòria, solapa, epíleg, etc.). Si el pròleg és un text que parla d’un altre text i destinat a presentar les claus per a la interpretació d’una obra, s’entendrà, més encara per la fórmula apuntada, que preguntem a l’autor de la solapa i la contraportada (paratextos suposadament signats pel responsable de l’edició) i a l’autor del pròleg, que com acabem d’indicar és el professor Josep-Maria Terricabras, què ens ofereixen respecte als conceptes, la contextualització i les tesis que presenta Freud en aquesta obra? Si posem l’accent en l’anàlisi dels paratextos és pel superflu que és incidir en la traducció (n’existeixen d’altres, i la de Terricabras no ajudarà a un millor coneixement d’aquesta obra de Freud, i molt menys de la psicoanàlisi); mentre que els paratextos, sent com són una excel·lent oportunitat per parlar del que aquesta obra representa en el camp sociocultural i clínic, així com de la vigència de les tesis de Freud, són en aquesta ocasió absolutament fallits.

Limitacions, omissions i errors dels textos addicionals

1. De la solapa (o quan un comentarista presenta un Freud que no és).

       a) El més càndid dels lectors se sorprendria en llegir la presentació que fa de Freud el comentarista: «Neuròleg, psiquiatra i filòsof austríac». Sabíem que Freud era metge, que es va especialitzar i va treballar un temps en el camp de la histologia animal i humana, però qualificar-lo de filòsof és tan improcedent com afirmar que estem davant d’un psiquiatra. El cert és que Freud es va allunyar de tota concepció filosòfica del món (Weltanschauung). N’hi hagués hagut prou d’indicar-ho, i així mateix no exigim al comentarista senyalar que la raó d’aquest allunyament és que el psicoanalista, a diferència del filòsof i de molts psicoterapeutes, no pot imposar a l’analizant la seva visió del món, ja que fer-ho seria introduir la impostura i la ideologia en el tractament, pel que la psicoanàlisi perdria el seu caràcter inquietant i també ètic. I tampoc no exigim al comentarista saber que Freud va abandonar la psiquiatria en adonar-se que els seus procediments eren mers pal·liatius i, a més, perquè el saber sobre la ment de la psiquiatria de la seva època (no menys que l’actual) era imaginari per estar basat en mètodes, potser científics, però equivocats per no ser els adequats per al seu objecte d’estudi. No obstant això, és summament greu que el comentarista desconegui o tal vegada vulgui ignorar i fer ignorar que Freud va ser un psicoanalista, el primer psicoanalista. I si no és així, quina raó s’imposa a qui hem de suposar que es troba en l’àmbit de la cultura per escamotejar el significant psicoanàlisi i amb ell una pràctica clínica com és la psicoanalítica?

      b) El comentarista omet aspectes bàsics i recapitula en l’error quan afirma que Freud únicament «… va desenvolupar la teoria psicoanalítica com a mètode de curació…». Freud no només va ser el primer a desenvolupar la teoria del subjecte escindit entre la consciència i l’inconscient, ja que es mereix l’honor de ser el descobridor de la dehiscència o escissió constitutiva de l’ésser humà, !, (subjecte barrat en l’àlgebra lacaniana), així com la de ser el fundador de la clínica i el tractament psicoanalítics. Però, quin obscur motiu impedeix apuntar almenys les aportacions de Freud a la religió, a l’art, a la política, a l’antropologia o a la pedagogia?

      c) L’error tampoc no és menor quan sosté que Freud «… va desenvolupar la teoria psicoanalítica com a mètode de curació mitjançant la verbalització…». Les limitacions d’espai sens dubte imposaven al comentarista el rigor en la utilització de les idees i paraules. Però quan falta l’un i les altres, els errors no poden ser sinó majúsculs. Potser podríem limitar una mica el greu atemptat a la veritat indicant que si bé el tractament psicoanalític té com únic mitjà d’investigació i de tractament la paraula, cau en l’equívoc quan es diu que té «com a mètode de curació (…) la verbalització». Parlar, verbalitzar, esbravar-se, el que es coneix com ‘llibertat d’expressió’ res no té a veure amb la psicoanàlisi, i més quan la llibertat d’expressió no cura. (Hi ha bojos que parlen moltíssim i per això no deixen de patir el gaudi mortificant en el cos i/o en la ment). En conseqüència, aquesta reivindicació i llibertària acció res no té a veure amb la pràctica psicoanalítica, amb el tractament de la ‘llibertat de paraula’ com sinònim d’«associació lliure», mentre que la interpretació psicoanalítica, això és, el denominat acte psicoanalític per ser el fonamental del psicoanalista, no és equiparable a l’accepció literària d’aquest terme.

      d) S’equivoca també quan sosté que Freud «… va desenvolupar la teoria psicoanalítica com a (...) descoberta dels continguts de l’inconscient». Les reformulacions teòriques del psicoanalista vienès, fet habitual en el terreny científic, responen al que la pràctica clínica li ensenyava i, per tant, són alienes a les elucubracions que ens té acostumats el discurs filosòfic. Així va ser des del descobriment i formulació de les lleis de l’inconscient, lleis del significant que no deixen res a l’atzar, que regeixen tots i cadascun dels actes del que abans de Freud se suposava amo en la seva casa, el jo-moi, i que per aquest descobriment es va situar en el lloc que li corresponia: esclau de l’Altre. (D’aquesta ferida al narcisisme procedeix bona part de l’oprobi a Freud i a la psicoanàlisi). Així mateix és un error parlar de «continguts de l’inconscient». L’inconscient no és un lloc substancial o ontològic, raó per la qual no té res a veure amb un dipòsit en què descansarien símbols mandales imaginats per Carl Jung (1875-1961), o bé pulsions o desitjos reprimits pel jo-moi, ja que aquest lloc només podria ser identificat amb el «continent in-negro (...), res pura i simplement» al que es referia Lacan a Posició de l’inconscient, 1966. Què és llavors l’inconscient? Un lloc on es transforma la veritat reprimida pels processos metaforico-metonímics (lleis del significant).

2. De la contraportada

      a) Establert que res en un llibre no és marginal o aleatori, no admetria disculpes obviar les primeres línies de la contraportada, i més encara quan s’afirma que «L’any 1929, a l’edat de 73 anys, Sigmund Freud escriu un llibre que serà com un gran epíleg de tota la seva teoria psicoanalítica (...). El malestar en la civilització l’han convertit en una de les obres més influents i llegides de Freud». Tals consideracions, que semblen estar orientades als habituals fins del màrqueting, condueixen a una considerable desorientació del lector que desitja conèixer certeses de Freud i de la psicoanàlisi. El gran epíleg de l’obra freudiana és lluny de ser-ho. No hi ha cap obra de Freud, excepte el Compendi de la psicoanàlisi, 1938 [1940], i en part Els orígens de la psicoanàlisi, 1887-1902 [1950], al qual es pugui atribuir aquesta característica. Tampoc no és un dels treballs més llegits de Freud i són altres d’anteriors els que permeten donar les claus per a la seva lectura, claus que estarien en la pregunta sobre la naturalesa de l’home (bo o dolent?) i en les solucions que proposen els diferents discursos per a beatificar les pulsions. Sense aquestes claus res no es pot esperar respecte a l’origen de la subjectivitat dels joves d’una època que com la nostra es caracteritza per la declinació de l’Altre de la llei i per l’auge del gaudi pulsional immediat. Raó per la qual Lacan sosté que El malestar en la civilització és repensar el mal advertint que es troba radicalment modificat per l’absència de Déu.

      b) La contaminació dels discursos filosòfics i sociològics en la lectura del text de Freud és evident quan es llegeix que «Aquesta obra (…) revela la cara fosca del procés de civilització humana, les tensions entre individu i societat». És erroni entendre que el malestar del subjecte procedeix únicament de fora, de «les tensions són entre individu i societat». I per descomptat res no diu el comentarista de la impossibilitat d’aïllar-se de la subjectivitat individual i de les idees del món i pretendre arribar a la felicitat mitjançant un idealitzat retorn a l’estat de natura. Emili, o de l’educació (1762) i El contracte social, del filòsof Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), tenen amb l’obra de Freud alguna similitud, però res més.

       c) La conceptualització psicoanalítica del comentarista és grotesca: «…el domini que la cultura exerceix sobre el primer, en forma de control dels seus impulsos instintius, eròtics i agressius». Els impulsos són pulsions, mai instints; allò eròtic és sexual i, sobretot, incestuós, i allò agressiu, bé, deixem-ho així. Qualsevol diria que aquestes arbitrarietats en la conceptualització d’una disciplina (que posseeix diversos diccionaris, alguns d’ells francament bons) estan disposades per a ser objecte d’un judici reprovatori.

      d) L’elisió és absoluta respecte a la tímida esperança de Freud en els avenços de la ciència sobre la naturalesa pulsional de l’home i els mitjans de beatificar-la per aconseguir l’harmonia social i la felicitat individual. És a dir, a diferència dels qui postulen que els progressos científics i tecnològics van en detriment dels avatars que propicia el narcisisme de les petites diferències i de les pulsions agressives, Freud no s’equivocava en assenyalar que la cohesió social dels grups està fundada en l’existència dels qui identifiquem com diferents a nosaltres, i que l’aliança entre la necessitat i la raó, com proposaven els marxistes, té el seu límit en la pulsió de mort, en una força originària que impel·leix el subjecte a no desitjar el seu bé, a tornar a allò inanimat, al confortable silenci del claustre matern, així com en la fam desmesurada de nous objectes, fam que constitueix el sosteniment del capitalisme. Aquests errors i elisions no permeten disculpar a qui no ha tingut la deferència de consultar qui és Freud, què és la psicoanàlisi i El malestar en la civilització (i si ho ha fet no ha comprès res). És obvi que aquestes limitacions perjudiquen en gran mesura a un llibre en català, a la cultura del mateix nom i, no cal dir, al qui cerca una mica de rigor sobre aquests temes. Es diria que l’autor d’aquests comentaris viu en un món en el qual tot està permès; i en exposar-se tan esportivament a la crítica ens permet conjecturar que és d’aquelles persones que cerquen orientar-se en el món mitjançant la sanció.

El malestar en la civilització vist pel professor Josep-Maria Terricabras

Es tractaria de presentar ara el que donen de si les 16 pàgines (de la 7 a la 22) que aquest catedràtic de filosofia dedica a prologar la seva traducció d’El malestar en la civilització. Procedirem, amb finalitats didàctiques, comentant els apartats que presenta, tot i que l’últim que duu per títol Sobre aquesta edició, de més urgència per tractar la diferència entre cultura i civilització, serà el primer que considerem.

En el pròleg del professor Terricabras hem advertit una lògica que va des d’una presentació de ‘Freud com un geni entre altres genis’ a un altre Freud, concretament al ‘Freud vingut a menys per l’adveniment de la ciència’, per concloure amb una mena de ‘desgreuge a Freud’. (Tal vegada, al «pare» com garant de la llei primordial).

1. «Sobre aquesta edició».

       a) Puntualització innecessària i omissions. Terricabras creu necessari ressaltar que la seva traducció parteix de l’original alemany publicat en el volum 14 dels Gesammelte Werke de Freud (18 volums i un apèndix; Imago Publishing Co., 1940-1952 i Frankfurt del Main, 1968), així com que ha tingut en compte les petites correccions que figuren en el volum 9 de Studienausgabe. Tampoc no hagués estat de més esmentar al doctor Artur Quintana i Font (Barcelona, 1936), professor del curs de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Heidelberg, qui va traduir al català, ja a l’any 1984, l’obra de Freud (Escrits de crítica de la cultura. Barcelona: Laia, 1984, que conté El futur d’una il·lusió (1927); El malestar en la cultura (1930) i Moisès i el monoteisme (1939). Ed., de Clara Bardón i Eugenio Trías). Eludeix aquesta referència en el seu pròleg, però no en algunes de les seves compareixences públiques, encara que en aquestes ocasions el recupera de la memòria per ressaltar que la seva traducció supera a aquella en tot; però això no significa que el seu pròleg i en certa manera la seva traducció facin honor a Freud, als seus descobriments i a la psicoanàlisi en general.

Artur Quintana i Font

      b) Notes a peu de pàgina d’escàs valor. Ni aclareixen el text ni el contextualitzen adequadament. Gairebé no hi ha notícies dels conceptes que hi apareixen. El lector buscarà en va una presentació actual de la psicoanàlisi a partir, per exemple, de la relació i diferència entre instint (instinct, força preestablerta genèticament i sàvia respecte al seu objecte per satisfer-se i anul·lar l’excitació) i pulsió (trieb, excitació endògena que no té objecte predeterminat); sobre els desitjos edípics i la seva relació amb la culpabilitat i el perdó, de l’extracció del gaudi pulsional-mortificant del camp de l’Altre del llenguatge que ens habita per la Funció-del-Pare (funció coneguda també com Metàfora Paterna o castració simbòlica); dels límits estructurals de la Funció-del-Pare i la seva relació amb les institucions en les quals descansa la cultura; així com la declinació d’aquest mateixa funció i la seva repercussió en la falta d’honor, el gaudi autista, el desinterès per la cultura, l’increment de la impulsivitat i del risc, l’anorèxia i la bulímia, la drogoaddicció, la desorientació en el món, la violència gratuïta, en fi, d’aquests i d’altres símptomes del subjecte postmodern. 

A més, Terricabras no ha pogut reconèixer/llegir en el text de Freud res que no tingués a veure amb qüestions com què és la cultura, quina és la seva funció, quines idees han ocupat el lloc del denominats grans relats (feixisme, comunisme, nacional-socialisme, anarquisme...) que ja no aglutinen a ningú i que tampoc no són balises per orientar-se en el món actual. Sembla ser que tot l’interès d’aquest prologuista i traductor hagi estat escurçar (en el sentit de puntuar) les frases de Freud, en ocasions massa llargues, i modificar petites notes, així com canviar libidinós per libidinal, i mort del pare per occisió (mort violenta, per exemple).

      c) Accentuació supèrflua de ‘civilització’ en detriment de ‘cultura’. Entén Terricabras que «traduir –civilització per cultura– té a favor seu la recomanació reiterada del mateix Freud». En realitat, repeteix el que diu el psicoanalista vienès a El futur, d’una il·lusió, 1927, i que no és exactament això sinó el contrari «…menyspreo establir entre els conceptes de cultura i civilització cap mena de separació». Més aviat el que fa el traductor és assumir la idea de la psicoanalista anglesa i traductora a l’anglès d’aquesta obra, Joan Rivière (Brighton, 1883-Londres, 1962), que va intitular Civilitzation and Its Discontents, 1930 (La civilització i els seus malestars) per a la seva traducció.

(Deixarem per una altra ocasió el que veurà la llum com un llibre, es a dir, entre altres coses les reflexions d’Edward Burnett Tylor, Max Weber i Oswald Spengler sobre la diferencia i analogia dels conceptes de cultura i civilització). Tanmateix, no podem deixar d’indicar que el malestar no és infelicitat. Malestar és mal-estar i concerneix a una sensació, en ocasions més àmplia que la infelicitat per tractar-se del desassossec, la intranquil·litat, ansietat, incertesa o angoixa que, sense un motiu definit, pot patir una persona. Però sense necessitat d’entrar en aquesta qüestió tan rellevant, hagués estat suficient d’apuntar, com en realitat així apareix, que «la millor manera d’expressar cultura en català és civilització.»

2. Freud, un geni més entre altres genis.

      a) Freud és un geni. Sí, un geni, però entre altres genis. Comparable al matemàtic Galileu Galilei (1564-1642), i al biòleg britànic Charles Robert Darwin (1809-1882); després a Karl Marx (1818-1883) i a Friedrich Nietzsche (1844-1900). Aquest professor de filosofia ha desaprofitat una gran oportunitat de diferenciar el subjecte escindit entre el conscient i l’inconscient de Freud, !, del subjecte dividuum entre la mort de Déu i la moral-religió de Nietzsche. Nega també al lector la relació entre la «mala consciència» nietzscheana i el superjó freudià, essent aquella només la part moral d’aquest; omet a més que per al filòsof alemany la malaltia de l’home és la moralitat i el nihilisme, i que com a única sortida proposa el superhome, és a dir, la subversió de tots els valors que, per això mateix, desestima la singularitat del subjecte a favor d’allò general. En d’altres paraules, el superhome és l’amo que s’autoritza a si mateix en l’època que Déu ha mort i en la de la inconsistència de la llei primordial del pare. Què quedaria llavors? Més enllà del nihilisme, el Real. Però en el capitalisme tardà, en l’època de la declinació del pare, no hi ha ni amo, ni heroi perquè no es donen les condicions (època moderna i tragèdia) que precisen. Només queda la burocràcia i la diplomàcia, i com a conseqüència també del defalliment de la Funció-del-Pare, el lloc del discurs de l’amo l’ocupa el discurs universitari (tot a la nostra societat és saber, explicació, consell).

Tampoc no ha cregut necessari parlar de la impossibilitat d’arribar a la felicitat com ‘terme mitjà’ aristotèlic entre la transgressió i la inhibició, i sempre referida en Aristòtil (384-322 aC), a l’home lliure, ja que hi havia una moral de l’amo i una altra de l’esclau. I tampoc no va convenir a contraposar la pretensió de la moral laica del filòsof alemany Immanuel Kant (1724-1804), el «tu has de» per a tots igual de l’imperatiu categòric («Obra només de manera que puguis desitjar que la màxima de la teva acció es converteixi en una llei universal»), destinada a lluitar contra allò que s’oposés a la cultura, en definitiva contra el phatos i les seves passions mitjançant aquesta fórmula de la raó pràctica, amb el descobriment freudià que el subjecte pot, fins i tot, gaudir en la renúncia pulsional i, per això mateix, que el circuit de la pulsió i la gola del superjó (ja que com hereu del complex d’Èdip defineix el que Lacan denomina père-version: amor al pare com respecte a la llei de la castració, però també com impulsió al gaudi més enllà d’aquesta llei) avorten la virtut kantiana.

      b) Un professor de filosofia aliè al rigor universitari. Pot entendre’s així perquè copia sense esmentar la font. És a dir, s’apropia d’una frase sense indicar que és de Freud, «Si hagués d’assenyalar tres noms que, els darrers cinc-cents anys, hagin canviat decisivament la manera que tenim els humans de veure’ns a nosaltres mateixos en el món, no em costaria gaire d’esmentar Galileu, Darwin i Freud». En veritat, això és el que diu Freud (a excepció que no es tracta de Galileu sinó de Copèrnic) en un petit gran estudi de l’any 1917, Una dificultat de la psicoanàlisi. Què li ocorreria a un alumne que procedís en els seus treballs a la manera que ho fa aquest catedràtic en ser descobert pel seu professor?

3. Freud, un geni vingut a menys a causa de la filosofia i de la ciència

      a) Freud, fins aquest moment presentat com un geni entre altres genis, deixa de ser-ho. Com si es tractés d’un text de l’ESO, apareix en el pròleg l’expressió «escola de la sospita», de Paul Ricoeur (1913-2005), això és, els «mestres destructors de certeses i seguretats falses» que van ser Marx, Nietzsche i Freud. Més lamentable encara és que se serveix de Thomas Mann (1875-1955), un premi Nobel de literatura, i de Karl Popper (1902-1955), el gran epistemòleg marxista, el qui pel que sembla tindria l’última paraula sobre el que és ciència i el que no ho és, segons sembla, contra Freud. Qui ignora que el que es pot predir, el que és exacte i el determinisme lineal com criteris científics de Popper s’han demostrat obsolets per causa dels sistemes estocàstics i catastròfics, i que fins i tot en les ciències denominades dures hi ha lloc per a la incertesa? Però sembla ser que alguns entenen que Freud «no era savi però sí llest», i per això veient potser el que li queia a sobre, va apel·lar a un «coneixement obert» amb la finalitat d’eludir els postulats de la ciència i de la filosofia. Freud no és un més d’aquests sospitosos personatges, i no ho és perquè posa en dubte la bondat de la producció de Thomas Mann (llegeixi’s Lou Andreas–Salomé; Sigmud Freud. Correspondència. Carta de Freud datada a Schneewinkl el 28 de juliol de 1929). El prologuista no diu res al respecte, i al seu col·lega francès Ricoeur també li va passar per alt, de la mateixa manera que mai no va saber què és la interpretació en psicoanàlisi, a pesar d’escriure’n centenars de pàgines.

      b) El perniciós descobriment de Freud. Així es pot entendre en tant que Terricabras afirma que les tesis de Galileu, Darwin i Freud «han resituat els humans d’una manera tan dràstica, tan forta, que molts han quedat personalment i moralment descol·locats». Encara que aquesta manera d’expressar-se («descol·locats») la trobem improcedent en un professor, el destacable és que si es refereix que els avenços científics propiciats per aquells han descol·locat moralment a moltes persones, mostra amb això (sens dubte quelcom desconegut per a ell) com és la inclinació per un discurs narcicista-patològic, el del Jo-consciència cartesià.

      c) Evitacions significatives. Sens dubte ho són atès que en les 16 pàgines del pròleg no apareix ni una sola vegada el concepte d’‘inconscient’. Terricabras parla del jo i no ho fa del tot malament però evita allò que implica el descobriment de l’inconscient respecte al Jo-consciència del filòsof René Descartes (1596-1650), i per descomptat omet l’escissió del subjecte respecte als procediments terapèutics que esgoten el subjecte en la consciència i basats en un mètode tan ideològic i inoperant com és la persuasió. Esmenta el terme ‘psicoanàlisi’ en 3 ocasions; en canvi és prolix respecte a la paraula ‘ciència’, ‘científic’ i ‘ciències’ (18 ocasions, cap d’elles atribuïda a la psicoanàlisi), i en més de deu menciona ‘filòsof’ o ‘filosofia’. Conegut és que la funció de la repressió (elisió) és evitar el displaer del gaudi. ¿Serà per això que el primer comentarista i gairebé al mateix nivell Terricabras eviten-reprimeixen el significant psicoanàlisi? Però és conegut també que la repressió de la veritat del desig no és sense retorn (en ocasions amb les disfresses que li imposa la censura) en el símptoma.

Del pròleg a la presentació pública. (O del saber del filosof)

Però n’hi ha més. Saber de què es tracta implica deixar per un instant el pròleg i dirigir-nos a les sales en les quals el professor Terricabras va presentar la seva traducció. En podem parlar de dues, l’Ateneu Barcelonès, on va actuar d’amfitrió el també professor de filosofia de la UdG, Ramon Alcoberro, dimarts, 2 de desembre de 2008; i la del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya-Girona (COPC-Girona), dijous, 18 de desembre del 2008, on el llibre va ser presentat per la Sra. Liliana Montanaro (coordinadora del Grup de Treball en Psicoanàlisi del COPC-Girona), i per Oriol Ponsatí-Murlà (Accent Editorial).

Oriol Punsatí-Murlà

1. Limitacions i omissions en la presentació.

La presentadora, Sra. Montanaro, es va limitar a llegir uns papers sobre aspectes coneguts d’El Malestar en la civilització, i el que sens dubte és més lamentable, no va plantejar cap qüestió rellevant ni a la traducció ni als paratextos. És conegut que en casos semblants el mínim rigor implica atendre les idees que presenta l’obra i en algunes ocasions no està de més intervenir per plantejar qüestions, crítiques o mèrits, a vegades com habitualment succeeix, després de la intervenció de l’autor. Llegir coses conegudes sobre l’obra que un ha de presentar i sobretot ometre els paratextos i les qüestions que afecten la traducció d’un text de psicoanàlisi denota falta de rigor intel·lectual i en el millor dels casos esdevé la falta coneguda de prendre «el text com pretext». Amb més raó és així perquè amb el que va dir el traductor i prologuista a la presentació i el que havia deixat escrit en el pròleg n’hi hauria per escriure un llibre, com se sol dir. Quant a Oriol Ponsatí-Murlà a penes va superar les lloances i agraïments al catedràtic de filosofia. Les coses no van ser diferents, encara que amb altres personatges, a l’Ateneu Barcelonès.

2. «Freud, comparat amb Nietzsche, és un aprenent».

Per sorpresa d’uns i altres, Terricabras va basar el seu argument en l’estil escriptural. Va enaltir Nietzsche contra Freud per veure en el filòsof bavarès al príncep de la metàfora, a més d’un escriptor segur i brillant. En resum, va reduir la relació Nietzsche-Freud a fer de l’abús de l’adjectivació una virtut literària en contra del primer psicoanalista. Va ometre que el periodista «roig» del cristianisme no va poder anar molt més allà de l’exabrupte contra la moral socràtica i cristiana. Tampoc no va dir que Nietzsche, tal vegada per ser això menys conegut, va afegir una resposta ideològica més a les ja existents contra la insuportable falta, contra la ferida narcisista del subjecte: el superhome. És a dir, una part considerable del mèrit que se li ha de reconèixer és perquè va proposar la instauració d’una nova moral, entre anarquista i egòlatra, com a solució a la infelicitat del subjecte, però, entre d’altres coses, desconeixia que l’incest és antisocial com deia Freud. Terricabras no planteja la relació i diferència entre les idees de Nietzsche i les de Freud. Les idees de Freud no són revolucionàries sinó subversives, i això en la mesura que subverteixen la concepció del subjecte. Subversiu vol dir que va contra l’intent d’assimilació burocràtica del descobriment freudià per part del discurs Universitari prioritari els nostres dies, discurs que intenta temperar el gaudi amb l’explicació persuasiva i els agents del qual adopten, habitualment, la manera de fer de l’amo clàssic contra la veritat del discurs Psicoanalític.

Freud no és un ideòleg, ni un filòsof, sinó un clínic. Va ser la clínica de l’escolta de l’Altre la qual va fer d’ell el descobridor de l’origen de les malalties psíquiques; el descobridor també de la manera que cal predicar la normalitat d’un subjecte; el descobridor de la decisiva importància de la Funció-del-Pare en la vida de la criatura humana; el descobridor d’una nova manera de veure la religió, els llaços socials, l’amor, la guerra, la cultura, etc., etc; així com l’inventor d’un dispositiu clínic i d’una professió (aliena a la impostura i a l’engany) que desvetlla els paranys de les ideologies, avorta el gaudi mortificant del símptoma i denuncia les aprofitades respostes imaginàries al malestar en la civilització.

3. Escarn de Nietzsche a la religió vs. el descobriment de Freud de la religió com una il·lusió.

Potser per la seva ponderació, Freud va ser presentat com «un aprenent de Nietzsche». L’interès de Freud no era criticar la religió sinó demostrar que era una il·lusió, a més de la més excelsa resposta a l’infortuni humà, ja que es tracta del discurs que dóna sentit a la vida donant-lo a la mort. En aquesta ocasió va ser la clínica de la neurosi obsessiva la que li va permetre concloure que Déu era el pare. És a dir, la nostàlgia del pare fa que el fill situï Déu, el tirà i/o els ideals en un lloc de manament superjoic (figures distorsionades del pare), en resum, en el lloc privilegiat des del qual aquestes idees han triturat a cossos i a mentalitats de totes les èpoques.

4. Sobre l’estil de Freud.

Ja en el pròleg es llegeix «l’estil de Freud no és còmode ni enlairat». Encara que fos així, a pesar que no compartim aquest judici, per què escamotejar al lector que Freud va obtenir, quan tenia 17 anys, un premi de redacció. En el seu últim examen oral i escrit (Matura) que donava accés a qualsevol facultat de la universitat, va ser reconegut amb la qualificació de Summa cum laude. Per ironies del destí va haver de traduir un passatge de trenta-tres versos d’Èdip Rei, de Sòfocles (Colon, Atenes, 496-406 aC), del grec a l’alemany. Una altra part de la prova consistia en una redacció en alemany relativa a les «Consideracions sobre l’elecció de professió» que, per a la seva satisfacció, va ser mereixedora d’excel·lent, juntament amb els elogis de l’examinador, que el va felicitar pel seu estil a la vegada personal, precís i elegant. Molts anys després, al 1930, llavors amb 74 anys d’edat, la ciutat de Frankfurt li concedia el Premi Goethe, encara que no només pel seu estil literari. Terricabras sembla ser d’aquelles persones que, amb raó o sense, defensen els seus, en aquesta ocasió un filòsof com Nietzsche, més potser pel fet que ha prologat i traduït Ecce Homo, 1888. (Accent editorial. Primera edició: desembre de 2007).

5. Sobre Marx.
Aquest «pensador de l’escola de la sospita» només és anomenat en el pròleg. El pròleg no informa el lector que Marx va descobrir l’estructura del símptoma i que això ho coneixem per Lacan; però que a més de descobrir el símptoma va establir una nova religió en la qual el proletari és el Messies. El marxisme, econòmic i polític, ha passat a millor vida. Contràriament, l’inconscient i la raó estructural de les respostes imaginàries, antigues i postmodernes, per eludir o esmorteir el dolor d’existir i el sofriment neuròtic i psicòtic, es presumeixen vigents fins a la desaparició del subjecte-a-l’Altre, d’aquest subjecte que no deixen de voler clausurar les ideologies. D’aquí que es pugui afirmar que la cultura ofereix pal·liatius contra la cultura psicoanalítica.

6. «Freud, com deia el filòsof austríac Ludwig Wittgenstein (1889-1951), era llest però no savi».
Heus aquí una altra de les tesis que el prologuista i traductor va presentar en el COPC-Girona. Intuïm que el pal de paller de l’argument és presentar Freud contra Freud (una mica així com Heads I win, tails you lose) mitjançant una carta d’aquest a Einstein.

Per a nosaltres que el «coneixement intel·lectual sigui obert» fa referència que Freud va descobrir l’any 1898, molt abans que Wittgenstein escrivís el Tractatus Logico-Philosophicus, 1921, i divuit anys abans que veiés la llum el Curs de lingüística general, 1916, amb el qual Ferdinand de Saussure (1857-1913) inaugurava la lingüística moderna, el «melic del somni», el valor primordial del significant (no del significat) en l’economia psíquica, fins a l’extrem de ser la característica essencial del llenguatge humà, allò que el distingeix del llenguatge-codi dels animals i dels codis artificials.

7. «Admeto les crítiques».

Això és el que va puntualitzar Terricabras al COPC-Girona. El fet és que Oriol Pi de Cabanyes, a Fuera ‘cultura’. «La Vanguardia». Dilluns, 15 de desembre de 2008, havia escrit «El cambiazo del título (…) por el bueno de Terricabras (…) puede servir felizmente y más en estos momentos de crisis general del consumo, para capturar algunas ventas adicionales del libro por parte de quienes crean suponer que nos encontramos ante alguna obra inédita de Freud». No jutjarem les sarcàstiques respostes del traductor, malgrat considerar-les desproporcionades amb la crítica: «... no tinc res a dir-li perquè no ha entès res (…). Em pensava que ell sí que tenia, no més civilització, sinó més cultura (…). I entre altres perles, perdoneu-me, aquesta em sembla tan terrible que és que no li he pogut ni contestar, pobre, perquè el “matxacaria” (...). Devia d’estar begut quan escrivia tot l’article, i això l’excusa (...). En franquesa, em sap molt greu per l’Oriol que s’ha fet més vell que jo més de pressa i ho fa molt malament (...). I la gent obre la boca i ensenya les dents, i cadascú ensenya les dents que té, i si no té dents no pot clavar queixalades. Doncs no té dents.»

Del que ensenya la psicoanàlisi sobre l’infortuni de l’home i de les seves respostes-solucions

Se’ns permetrà una digressió per a presentar altres qüestions cardinals errònies i/o omeses pels autors dels paratextos. Encara que la distància que separa la psicoanàlisi d’altres discursos que s’ocupen de la cultura i del sofriment psíquic i del malestar de l’home és molt notable, quasi res no es va dir al respecte. Es va censurar també el que separa la psicoanàlisi de la ideologia, i això que n’hi hagués hagut prou amb remetre el lector als quatre discursos que va presentar Lacan en el Seminari XVII El revers de la psicoanàlisi, dictat durant 1969-1970 a la facultat de dret a la plaça del Panteó, de París (discurs de l’Amo, discurs Universitari, discurs Histèric i discurs del Psicoanalista) i que configuren els diferents tipus de vincle social. És cert que aquesta recomanació delataria que el que la fa coneix que és Lacan qui permet llegir el Freud freudià, això és, el Freud psicoanalista, la qual cosa no sembla que en aquesta ocasió sigui així.

1. De la falta a-ser i la gran sort del subjecte.

Sort és sens dubte que algú sigui agraciat amb el primer premi de la primitiva. I si toca i per desgràcia aquesta persona està malalta? Bé, es dirà, els diners sempre ajuden. Sense necessitat de la malaltia, el sofriment ens amenaça per tres costats: pel cos, condemnat com està a la decrepitud; pel món, amb les seves forces destructores; i per les relacions amb els nostres congèneres, sempre problemàtiques. És cert que haver abandonat l’estat primordial de naturalesa (urzustand) i la mateixa renúncia pulsional (triebverzicht) ens ha comportat un descontentament estructural (unbehagen), però no es concep que puguem viure fora de l’àmbit de la civilització sense patir penúries majors que les que la mateixa civilització ens ofereix, i més per la nostra deficient constitució. Sigui com sigui, els sofriments, les penúries i les decepcions poden ser suportables si el cap funciona, com habitualment es diu; però allò psíquic no només influeix en el cos sinó que el subjecte humà no es comprèn sense la interrelació d’aquests dos ordres.

La psicoanàlisi ha descobert alguna cosa ben curiosa al respecte, encara que, en realitat, els seus descobriments sempre tenen aquesta singular característica. Ha descobert, en primer lloc, que la gran sort del subjecte humà és estar en falta (falta que queda representada en el subjecte barrat, !). Això vol dir que per la falta (a-ser) es pot predicar la normalitat d’una persona. Allò que li falta al subjecte amb el qual ens creuem pel carrer és un objecte que de tenir-lo, lògicament, el completaria, atès que aquest objecte vindria a omplir, a completar, a obturar la seva falta i, per això mateix, en faria un subjecte ple. Aquest objecte que li falta a aquest subjecte és el que en l’àlgebra lacaniana es coneix com objecte a; i ara podem afegir que aquest objecte és un objecte perdut per sempre i que per estar-ho es va constituir en objecte causa del desig. En resum, el desig, allò que fa que cada dia ens aixequem del llit, és sempre d’una falta i la seva causa és l’objecte perdut per sempre, un objecte que el subjecte suposat-normal mai no podrà trobar.

¿Quan vam perdre aquest objecte que per ser absolutament perdut es constitueix en causa del nostre desig? En la més tendra infància, moment de completesa que respon al nom de narcisisme primari. El problema és que, d’aquest moment mític, algunes persones, per una raó que succintament exposarem, no han pogut sortir, com és el cas del psicòtic. És a dir, conseqüència de la falta absoluta de vacüitat de l’objecte del cos i de la ment, o sigui, de la no extracció radical de l’objecte a de l’ésser del subjecte, és la dissort del psicòtic i, per això mateix, aquesta malaltia denuncia que la falta (la necessària falta per la qual una persona és un subjecte suposat-normal) arriba a faltar. El psicòtic, per dir-ho en dues paraules, ja no és a-ser, ja no es troba en falta sinó que és ple: a + A = S. (Li falta la falta; i li sobre el gaudi mortificant).

2. Gaudi versus plaer.

Allò que el psicòtic no ha perdut (el gaudi) és el que l’ancora al narcisisme primari. Els darrers psicofàrmacs reprimeixen el seu patiment, sense altra pretensió curativa. Però, què cal entendre per gaudi? Un excés d’excitació que s’inscriu i s’experimenta de diferents maneres en el cos i/o la ment, i que per ser-ho sempre és mortificant, a diferència del plaer que és parcial i plaent.

3. De l’extracció de l’objecte del gaudi del camp de l’Altre.

Es tractaria, doncs, d’extreure aquest gaudi que inquieta, que atordeix, que maltracta de moltes maneres. Com aconseguir-ho? En primer lloc, la falta (manque à être del subjecte) que impedeix al subjecte suposat-normal sofrir els turments del gaudi Altre que fàl·lic (expressió que significa que el gaudi no està regit per la castració simbòlica), en ocasions produeix a aquest mateix subjecte una inseguretat major de la necessària, així com desassossec, intranquil·litat, angoixa, insatisfacció, etc., (que recullen expressions com «És com si un mai no pogués estar bé del tot», «Tampoc no és això el que jo desitjo», «Res no m’omple», «És com si em faltés alguna cosa», encara que aquestes frases poden ser enganyoses perquè és precisament la falta la que garanteix la tranquil·litat d’ànim i la salut del cos). La qüestió és que aquests i altres malestars i símptomes que pot sofrir una persona no necessàriament neuròtica responen al fet que l’extracció del gaudi (sempre femení, sempre matern, perquè va més enllà del fal·lus, més enllà del gaudi regit per la castració i, per tant, és sempre d’ordre infinit, d’aquí també que les dones siguin propenses a patir-lo en el cos i els homes en el pensament) no va ser absoluta, com tampoc no va ser absoluta la repressió en l’infans (en llatí el que encara no parla; l’oh inch of nature shakespearià) de les pulsions agressives i incestuoses.

4. L’àngel caigut i la Funció-del-Pare. (Límit estructural i contingència).

L’àngel caigut de la psicoanàlisi és l’objecte a, un objecte separat de l’Altre per la Funció-del-Pare en l’operació de constitució del subjecte; però essent l’objecte a la marca de l’èxit d’aquesta funció en denuncia també la seva inconsistència, ja que aquesta funció no anomena l’objecte, així com la seva contingència. En termes clàssics ¿qui extreu el gaudi del cos mortificant i reprimeix les pulsions agressives i incestuoses de l’infans, qui ha d’operar la castració simbòlica que socialitza el cadell humà? La Funció-del-Pare. Aquesta operació resignifica la primera pèrdua que és la de la cosa pel llenguatge: el llenguatge mata la cosa i des de llavors el cadell humà haurà de fer-se entendre, passar el seu desig pel congost de les paraules amb el que això implica de pèrdua del gaudi. En d’altres paraules, així és com el subjecte esdevé castrat, o sigui en falta, ja que la Funció-del-Pare el separa de l’alienació-capritx de la mare. (Fins aquest moment l’infans era l’objecte que omplia la falta de l’Altre, mare, i el mateix infans esdevenia també per això un ésser ple).

Només hi ha un problema. Aquesta funció no és absoluta i, a més, es contingent. En el millor dels casos la Funció-del-Pare té una deficiència, un límit o vici estructural que determina que fins i tot el subjecte suposat-normal pugui sofrir en algun moment de la seva vida el malestar del gaudi en el cos o en el pensament (infortuni ordinari), o bé es vegi impel·lit a manifestar les seves pulsions agressives i incestuoses (perverses), i més si les circumstàncies ho permeten (guerra, poder, escenaris de masses o anònims, etc.); i tot això per sorpresa dels qui consideraven aquesta mateixa persona com un model de salut, moralitat i civisme. (D’aquí que del subjecte humà només puguem predicar una suposada-normalitat). Són, amb tot, les mancances de la Funció-del-Pare (contingència com allò oposat a necessari, ja que aquesta funció pot succeir o no succeir, suplir-se o, fins i tot, se’n pot prescindir) les que determinen els símptomes del subjecte suposat-normal, del neuròtic i del psicòtic. S’entendrà llavors que el pare sigui un símptoma per dues raons. En primer lloc, perquè la seva funció és reprimir, i de la repressió, com és propi de l’estructura del símptoma, retorna allò reprimit (disfressat) en el mateix símptoma, per exemple, en la suposada-normalitat d’un subjecte; i en segon lloc, és símptoma perquè és el que «no funciona» en el sentit que la seva operació té una deficiència estructural i, a més, pot no funcionar en absolut (contingent).

5. Solucions a la mancança de la Funció-del-Pare.

Des de temps immemorials, homes considerats savis i fins i tot sants han establert solucions-respostes per calmar el dolor d’existir i el sofriment psíquic i somàtic, o sigui per a assolir el que es coneix com felicitat. En realitat, fins i tot els lenitius (Sorgenbrecher) són necessaris per al subjecte suposat-normal, ja que aquest subjecte no deixa per això de cridar a l’Altre que l’habita (a l’Altre del llenguatge) perquè li doni allò del que manca, o sigui, perquè l’ompli. (El desig és d’una falta i el subjecte intenta omplir-la). El que ocorre és que el subjecte truca a una mala porta, ja que l’Altre també és troba mancat, o sigui, com el subjecte també l’Altre és en falta, s(2). És per això que el desig evoca sempre la manca d’ésser (a-ésser) sota tres presències del buit, les quals són el rerefons de la demanda d’amor, l’odi que nega l’ésser de l’altre i, per últim, allò que s’ignora en la demanda a l’altre.

La qüestió aquí és que les respostes-solució contra el malestar del subjecte en la cultura no van més enllà de desfer els passos, o sigui, de retornar a l’abraçada materna, al moment en el qual el subjecte era un ésser sens falta. Quan Freud parla de «sentiment oceànic» es refereix a un sentiment d’eternitat del subjecte, a una mena de necessitat de dissolució del Jo en el Tot que revela la seva tendència a la tornada a l’època del Jo primordial, infantil per indiferenciat de l’Altre matern. Les solucions proposades des d’antic són imaginàries i permeten afirmar que el subjecte humà, a més de no ser molt intel·ligent, no vol el seu bé, atès que sabem que el psicòtic ho és per ser un subjecte sens falta, sense la falta necessària per abandonar el narcisisme primari a favor del narcisisme secundari que permet un vincle social no regit per la suspicàcia i la certesa paranoica.

Si bé omplir el buit del Real és impossible (l’objecte a, l’objecte causa del desig està perdut per sempre, tant és així que l’a, com figura d’un forat en l’Altre, (no es especular), l’home no ha deixat per això d’intentar omplir-lo amb objectes imaginaris, i(a), els quals li procuren un plus-de-gaudi, una plusvàlua del gaudi que mai no podrà assolir. Aquests són els objectes imaginaris (metonímia de l’objecte a) que apareixen en el que denominem el fantasma que, per això mateix, constitueix el suport del desig, !,a. En fi, la història ens recorda aquesta innegable veritat, que l’home no pot viure sense respostes imaginàries per pal·liar en el que sigui possible el seu malestar. Ara bé, el que el discurs universitari ens diu i, alhora encara demostra menys, és que la majoria de les respostes al patiment i infelicitat són intents neuròtics de curació, a més d’una denúncia dels límits del principi del plaer. El desconeixement d’aquest descobriment psicoanalític és el que permet procedir en el millor dels casos des de la intuïció. El que ningú no ignora és que en no poques ocasions les respostes a l’infortuni humà han estat instrumentalitzades per indesitjables personatges. Però el que caldria subratllar és que va ser Freud el primer que denuncia des d’una perspectiva no ideològica els intents neuròtics de curació, les il·lusòries solucions-respostes que condueixen el subjecte al pitjor, el qual res no té a veure amb l’arravatament de Nietzsche contra la moral tradicional, per exemple.

Altres respostes imaginàries per a protegir-se de la deficiència constitucional, de la precarietat, del malestar ordinari i del sofriment psíquic són els sedants i la intoxicació química, que eviten el dolor, procuren una tranquil·litat momentània i desvien l’atenció de l’objecte que ens fa patir; la cultura ofereix altres satisfaccions com, per exemple, l’art, que permet evadir-nos de les preocupacions i, en ocasions, ens proporciona intensos moments de plaer; el treball és una altra forma subliminar de modificació de l’economia libidinal; es pot optar per l’aïllament voluntari, la cura narcisista del cos, l’addicció a les compres que suposadament omplen el buit estructural. Els gadgets, com la TV, Internet, el mòbil, els videojocs, etc., són també objectes imaginaris de l’a, objectes l’èxit dels quals obeeix al fet que permeten assolir-recuperar l’enyorat gaudi evitant la relació cara a cara, tot i això els gadgets i l’individualisme cínic que es troba a l’ordre del dia només deterioren el vincle social quan se’n fa un ús excessiu o exclusiu.

Igualment imaginàries són les respostes que conformen el saber i els manaments de la religió en sentit estricte. El precepte «estimaràs el proïsme com a tu mateix», de què parla Freud a El malestar en la civilització, i que el professor Terricabras omet, indica l’estratègia de l’home de crear un Déu a la mesura del seu gaudi. Tant és així que la sentència «nosaltres perdonem els nostres deutors» (o sigui, estima el teu proïsme encara que sigui el teu enemic) constitueix el desig de crear un Déu-Pare que ens perdona, que perdona el fill de l’home per haver-lo assassinat (desitjos edípics agressius), i per més fortuna aquest Déu bondadós redimeix els seus fills de la ferida narcisista (pèrdua de l’objecte del seu desig encarnat en la mare, també per a la nena en un primer moment) fins a l’extrem de permetre-li arribar a l’estat del gaudi absolut i la vida eterna. (Això és el que dóna nom a la Divina Providència).

Tot i que encara són molts els qui necessiten de la religió per a protegir-se del desemparament infantil no superat i per la necessitat de l’autoritat del pare, en la nostra societat de consum cada vegada són menys els qui aspiren a aquesta solució tradicional (renegament de la mort en la immortalitat o la reencarnació en la metempsicosi de les religions panteistes), essent reemplaçada per l’anhel d’experimentar el gaudi de forma directa i a ser possible sense dilacions. Aquelles deficiències al costat de la immemorial fam de nous objectes de la criatura humana (que té la seva causa com hem indicat en l’objecte perdut) es focalitza avui en ideologies orientals, atès que es presenten embolcallades (forma del símptoma) amb una mítica i original puresa. És així en la cultura psiconàutica (navegant de la consciència), una resposta al buit del Real que té la pretensió d’experimentar-lo i aconseguir la pau interior com un atuïment del desig, ja no tant amb substàncies psicoactives i psicodèliques (psychedelic, o sigui, el que fa manifestar la consciència), sinó mitjançant el ioga i la meditació. Els ensenyaments del filòsof presocràtic Parmènides d’Elea (510-450 aC), sobre el buit són anteriors als dels filòsofs indis Nāgārjuna i Aśvaghoşa (segle II de la nostra era), fundadors de la tradició Madhyamaka (camí del mig) del budisme Mahayana, així com a les de l’un dels majors representants de l’Escola del Buit (Kong Zong) a Xina, Dajian Huineng (o Wei Lang, 638-713) sisè patriarca del budisme Chan i Zen, fundador de l’Escola Zen del Sud, i, per descomptat, de les del venerable Gueshe Kelsang Gyatso, fundador de la branca Kadampa del budisme Mahayana; només la dimensió espiritual de la meditació és en aquests original. Potser la connotació antinarcisista que suposa la falta a-ser va motivar l’evitació del buit (el Śūnyatā oriental) i la inclinació a satisfer-lo per aquestes tècniques i discursos. Santa Teresa de Jesús (1515-1582) i San Juan de la Cruz (1542-1591), entre els nostres místics, no pretenien tant la purificació i l’obliteració del desig mitjançant la meditació, com es proposa l’orientació zen, sinó experimentar el buit com un gaudi viu i últim de l’èxtasi espiritual que implica l’abraçada amb Déu. Algú podria pensar que Plató parlava del buit i que era el garant de la impossibilitat d’arribar al Real (com el nom filosòfic dels Universals). El que passa és que per al director de l’Acadèmia el buit estava ple, replet d’Universals i, d’altra banda, la seva existència dictava, mitjançant l’aristos, el que era moral i el patró mateix del que era bell i just com a sinònim de felicitat.

Quant al discurs científic (que com és conegut es vol aliè, encara que cada vegada menys, del subjecte que parla, en tant que no concedeix la importància que deuria a la història i a les relacions que determinen la seva manera d’ésser i els seus símptomes), a partir de la versió moderna que s’inicia en el segle XVII amb René Descartes (i el seu dubte metòdic respecte a tots els sabers establerts, especialment el metafísic; però sense qüestionar mai el jo–moi), i més amb el gir tecnològic a principis del segle XX, intenta també obturar el buit del Real, no aconseguint sinó fer del descobriment-invent-progrés una mena de condemna com la que van patir les filles de Dánao, les quals a l’Hades omplien un barril sense fons com a càstig per haver assassinat els fills d’Egipte al llit nupcial. I per si això no fos poc, la malaltia pot ser un refugi per resoldre l’infortuni estructural del subjecte.

En aquests i altres objectes, tècniques i discursos, l’home de totes les èpoques ha recuperat una mica del gaudi absolut i perdut en la més tendra infantesa (recupera el plus-de-gaudi per ser la plusvàlua d’aquell), no fent amb això altra cosa que renovar la pena i el desconeixement que el condiciona. Es comprendrà que el deteriorament epistemològic d’alguns discursos comporti la seva més radical falta d’ètica. A fi de mitigar en la mesura del possible aquesta deficiència potser caldria recordar que el superjó cultural, encarnat en les institucions en les quals descansa la cultura (les normes del dret, els manaments de la religió i els preceptes de l’ètica), no està menys determinat per la deficiència estructural de la Funció-del-Pare que els lenitius esmentats, i que aquestes institucions, com és ben conegut, treballen amb els seus mètodes persuasius i ideològics contra el gaudi pulsional.

6. Infelicitat i paradoxes de la subjectivitat.

Aquesta qüestió es pot resumir en quatre punts. 1. La subjectivitat s’imposa a allò extern. Si bé l’home busca la felicitat (com recorden tots el savis del món) hi ha quelcom intern, no extern, que li ho impedeix, com va descobrir Freud. 2. El plaer és efímer. La felicitat quan s’aconsegueix només és temporal. 3. El subjecte no vol el seu bé. No succeeix sempre però sens dubte moltes vegades en virtut de la pulsió de mort. 4. L’amor no protegeix contra la felicitat. Com bé deia Freud «Mai no estem menys protegits contra les dissorts que quan estimem: mai més dissortats i desvalguts que quan hem perdut l’objecte estimat o el seu amor.»

 7. Joyce, el saint homme.

No són molts els qui pertanyen al conjunt de James Joyce (1882-1941), d’aquell saint homme, com l’anomena Lacan, a causa que va rebutjar tota solució imaginària per inventar una nova manera de fer-amb-el-símptoma, un nou fer amb l’escriptura per a una millor reorganització del seu gaudi mortificant. 

L’ego fonamentat en l’escriptura va donar lloc a un sinthome, això és una suplència de la fallida Funció-del-Pare, un quart nus per lligar l’estructura (Imaginari, Simbòlic i Real) davant la impotència de qui li corresponia fer-ho.

8. De la nostra pràctica.

Està destinada a fer que un adverteixi de quina manera és víctima (i de vegades còmplice, gairebé sempre sense saber-ho, la qual cosa no el fa menys responsable) dels discursos que han quedat inscrits en el seu fur intern i que comanden la seva atzarosa vida a la manera de significants amos, tractament que permet viure l’infortuni sense el gaudi que mortifica el cos i l’esperit i el desig de forma digna.

De la presentació pública al pròleg

1. Desgreuge i desubjectivitat de l’obra de Freud.

L’estructura del pròleg dóna a entendre aquest desig de tarannà prometeic per part del professor Terricabras, «La seva aportació ha estat decisiva (…) Freud no pot deixar indiferent a ningú. La lectura de la seva obra és un desafiament i un estímul: el desafiament del malestar que ens provoca la civilització; l’estímul per continuar lluitant, tot sabent que la victòria no serà mai definitiva». Massa bonic per a ser veritat: «Freud no fa referència a l’angoixa de la castració, quan en canvi se subratlla molt la pulsió de mort.»

Aquesta sorpresa de Terricabras indica que li ha passat per alt que la falta, la castració de l’Altre, 2, i del subjecte barrat, !, a més de ser insuportables, son un carrer sense sortida per a la convivència pacífica dels homes i de les comunitats. Els grups humans no es mantenen per les necessitats, ben al contrari, és en virtut de la falta (d’allò que només imaginàriament falta a la dona, i que els homes només presumptament tenen, el fal·lus) que s’organitzen i perpetuen les societats, ja que si hi ha quelcom a satisfer és la justificació del grup davant d’altres grups. D’altra banda, mai no se subratllarà suficientment que la paraula és el recurs humà per antonomàsia contra la violència.

Però si haguéssim d’indicar un tret que travessa el pròleg d’aquest professor seria la no discriminació de les aportacions de Freud i la incapacitat per reconèixer una diferència que no sigui la literària entre Freud i Nietzsche, Wittgenstein, Darwin, Marx, i les elucubracions de sentit comú del filòsof Jean-Jacques Rousseau (el contracte social necessari per viure en societat, i la tornada a la naturalesa com resposta al malestar que produeix la ciutat i el desenvolupament), «el procés civilitzador (…) consta d’un pas decisiu: la substitució del poder de l’individu pel de la comunitat». Aquesta lectura contractual pot induir a pensar que Freud és un dels pensadors que van apuntar l’obvietat que la repressió ve de fora (de la cultura). El conflicte o discòrdia primordial no és entre cultura i individu, sinó entre sexualitat (pulsions incestuoses) i el pare (Funció-del-Pare), ja que el pare és el garant de la civilització, essent aquesta la conseqüència que el pare hagi reprimit, com sabem en la mesura de les seves possibilitats, les pulsions agressives i incestuoses de la seva progènie.

La lectura que Terricabras fa de Freud és antiquada i a vegades incorrecta. Sabem que sap algun acudit, ja que en va explicar un de quan era estudiant a Alemanya, i també sabem, perquè ho va dir a la presentació de la seva traducció, que va estar amb pobles indígenes a la selva de Colòmbia; òbviament la seva experiència allà res no té a veure amb la de l’antropòleg francès i amic de Lacan, Claude Lévi-Strauss. Sabem també que és dels que pensen que a l’hora de viure o de saber viure no s’ha de ser ni massa pessimista ni massa optimista; que al pessimista li recomana que es prengui un got de whisky (i si cal dos) i a l’optimista que la vida ja li donarà un disgust; i que pensa que el que cal és ser lúcid. Però aquest home tan viatjat i de consells tan desconcertants, no estableix en el seu pròleg un plantejament tan bàsic i tan d’acord amb el que diu Freud com és el següent: 1. Quines són les patologies socials actuals? Més enllà de les causes, cal presentar almenys el problema del terrorisme, el genocidi, l’abús de poder, la prevaricació, assetjament de gènere, el segrest, el narcotràfic, la màfia, la incidència de la perversió de l’Estat en el cos i en l’esperit del desvalgut subjecte, el desemparament de l’home degut a un estat desertor de les seves funcions jurídiques i socials, la letargia de l’Estat del benestar, etc., etc.

2. Com afecten individualment i col·lectiva aquestes patologies? Cal preguntar-se pel canvi i la repercussió de la llei, els valors i les creences en una època, la del capitalisme tardà, en la qual les persones cada cop són més alienes als endevins que pronostiquen el futur llegint les estrelles (fins i tot seguint-les), essent les tendències, totalment desacralitzades i velles només de néixer, l’únic que sembla interessar. I per últim, 3. Les pràctiques individuals i socials contra aquests malestars en la cultura. Aquí caldria presentar les respostes actuals, públiques i privades, per a aquests malestars en les societats capitalistes i en aquelles que segueixen un model econòmic i polític diferent, sense oblidar, en cap cas, el pes ideològic d’unes i altres i la seva repercussió en la forma d’actuar de la gent.

El pròleg no ens diu si Terricabras s’ha preguntat ¿quin nou Déu vindrà a omplir el buit existencial del subjecte, quin nou amo (ideologia, ciència, tècnica, passió, esport, moda, passatemps…), en fi, quina nova aparença enganyosa haurà d’inventar que l’animi a seguir vivint? I, per descomptat ¿com viu l’analizant la pulsió a la fi de l’anàlisi, això és, una vegada que ha travessat totes i cadascuna de les identificacions patògenes que l’ancoraven al gaudi mortificant, i ja no és, per això mateix, un individu dels quals el narcisisme no els fa recomanables ni per a ells mateixos? Aquestes i altres deficiències treuen valor a una idea certa i no reconeguda per molts crítics de Freud, com és que «En les seves obres, Freud no deixa traspuar qüestions personals». Serveixi tan sols com exemple que ni les catàstrofes de la Primera Guerra Mundial, tampoc la mort de la seva filla Sophie el 1920, abans de complir vint-i-set anys, i del seu nét Heinele, de quatre anys, el 1923, ni el seu càncer de mandíbula no van influir en Freud a l’hora de reconèixer en l’ésser humà la pulsió de mort.

3. De la veritat.

Com deia Lacan, la veritat no és sempre bella. I no s’equivoca tampoc qui sosté que no hi ha res cert o fals abans de la paraula. A vegades, i aquesta no sembla que sigui l’excepció, el que pretén parlar de tu a tu amb Freud, és a dir el prologuista i/o traductor que amb tant d’atreviment s’ha llançat a crear, per dir-ho així, un Freud no freudià, sol acabar, com en l’experiència de l’aprenent de bruixot, assassinat per la seva pròpia creació.

Girona, dicienbre de 2009
José Miguel Pueyo